19 de jul. 2008

LA HISTÒRIA DEL KUIK

L’AVENTURA D’EN KUIK

Feia un dia gris d’aquells en què la pluja cau i sembla que no et mulli. Aquell matí els carrers estaven humits i la gent caminava amb pressa amb la mirada fixa al davant, sense observar el seu voltant, res més que no fos els passos a seguir cap als llocs respectius de feina o algun altre destí.
Entre la multitud s’esmunyia un animalet petit de color marró, tret d’algunes parts del coll i les potes que tenien un color blanquinós, però d’un blanc brut i gris com el dia que l’acompanyava. L’animal anava d’un costat a l’altre desorientat, buscant alguna cosa sense saber cap on dirigir-se.
Aquell animalet era un gos, que no només estava perdut, sinó que estava greument ferit, portava el seu ullet dret sortit del seu lloc i començava a despenjar-se-li. Tot i aquesta circumstància tan espantosa ningú no li feia cas, la gent continuava caminant mirant de no mullar-se massa i pensant en les seves coses.
El gosset tot i estar en aquell estat no gemegava, tan sols caminava i caminava pels carrers buscant no se sap què. Tot d’una el gos es va adonar que la ciutat desapareixia als seus peus. S’havia endinsat en un carrer que el va dur fora de la ciutat, semblava com si el destí li estigués dient que marxés d’allí, que anés a buscar un altre lloc, potser, per passar els seus últims moments de vida. Qui sap el temps que podria aguantar aquell dolor... Potser valia més morir sol fora de la ciutat, que en un carrer mentre jeia en qualsevol racó, amb la gent passant pel seu costat amb total indiferència, com si fos un objecte més del mobiliari urbà, o simplement com si fos un ésser invisible.
El fred començava a calar dintre dels seus ossos, hi havia com una barreja de patiments entre fred, gana i dolor... Cada vegada li costava més caminar, i cada vegada estava més perdut. No distingia la part dreta del camí i això era una dificultat més per avançar, encara que per als gossos la vista no és un dels sentits més importants, a ell li costava acostumar-s‘hi.

Ell anava pensant que no era un gos de bona raça i potser per això ningú no li feia cas. Recordava que una vegada un gos de la raça buldog francès, li havia dit que havien pagat per ell molts diners. Ell no recordava que ningú hagués pagat res per tenir-lo, i fins aquell moment n’havia estat orgullós. Es pensava que com havia nascut a casa dels seus amos i havia viscut un any amb ells, no se’l vendrien perquè se l’estimaven molt, i tan era que no fos de cap raça. Però fins aquell instant en que va patir l’accident no es va adonar que pels seus amos tan sols era un capritx, i quan els hi va fer nosa el van fer fora de casa. Ni tan sols van tenir la decència d’intentar curar-li l’ull. El més fàcil era portar-lo lluny de casa i deixar-lo a la seva sort.
Es va començar a enfilar cap un turó no gaire lluny de la ciutat. Les forces el començaven a trair i cada vegada li costava més caminar. Un cop va ser dalt del turó va veure que allí tornava a haver edificis, però no tan alts, i pràcticament sense cap persona; millor va pensar em refugiaré al costat d’un d’aquests edificis i descansaré una estona.
Es va posar en un racó d’un d’aquest edificis on va veure que hi havia una mica d’aixopluc. El terra encara no estava moll i com que la pluja no queia amb gaire intensitat, li va semblar que allí podria estar-s’hi bé durant una bona estona.
El dolor no el deixava descansar, i va pensar que en aquell racó trobaria la seva mort. L’únic ull que li quedava es començava a tancar i la tremolor que també l’havia acompanyat en el viatge que el duia a la mort començava a perdre intensitat; la seva fi estava a prop.
Va notar l’escalfor d’una mà que acariciava el seu cos famèlic i fred. La suavitat d’aquella carícia li va fer obrir l’ull que s’havia tancat entre la son i la mort per no tornar-se a obrir mai més. La mirada d’aquell ull davant la dolçor d’aquella dona semblava demanar-li ajuda, al mateix temps que es deixava agafar sense oferir resistència degut a la seva feblesa ja quasi moribunda.
Al cap d’uns minuts es tornà a dormir, però aquesta vegada entre mig dels braços d’una dona que acabava de conèixer, com en els seus primers dies de vida, quan es quedava adormit entre el ventre de la seva mare.
Es va despertar en una habitació d’un lloc que no coneixia. No tenia fred i ja no notava aquell dolor tan immens de l’ull dret .Es va adonar que ja no li penjava l’ull, però sí notava com una tibantor al costat dret de la cara. En aquell moment entrà una dona amb una mica de menjar i li va dir : - Hola “ Guerxet “ menja una mica que aviat et posaràs bo del tot.
Recordava aquella dona i també recordava la suavitat amb que l’havia acaronat aquell dia a dalt d’aquell turó. S’incorporà i abans de menjar-se el que li havia portat li llepà les seves mans com a mostra d’afecte, la mirà amb aquell ullet rodó com una pilota i es posà a menjar.
Els dies passaven i la ferida de l’ull anava cicatritzant. Entre mig de tants gossos ell era un més. N’havia de grans, de petits com ell, alguns també recuperant-se d’alguna malaltia i uns altres semblava que estiguessin esperant encara el seu amo per què els vingués a recollir.
Ell estava content, però no acabava de fer amics allà dins, estimava molt a la Lídia, la persona que el va recollir i curar, com havia fet amb tots aquells gossos. Notava que tots aquells animals en el fons el que volien era tenir una persona que només estigués per ells, com alguns d’ells havien tingut abans d’arribar a la protectora. Aquell lloc per a molts i per a ell mateix només era un lloc de pas abans de tornar a trobar una nova família. La majoria d’ells tenien la mirada trista i no podien oblidar el seu abandó o els càstigs als quals havien estat sotmesos.
Allà dintre eren molts, i tot els esforços de la Lídia i d’altres persones que de tant en tant venien a ajudar-la, eren impagables. A ell tot i això, li mancava alguna cosa.
Un dia com molts d’altres que venia algú a veure’ls, i que ell mai sortia a rebre, se li va apropar cap a ell una noia que en veure’l es va quedar aturada davant seu. Es pensava que faria com les altres persones, que se’l miraria, preguntaria què li ha passat i després es fixaria en un altre. Però aquell dia no va ser així , la noia l’acaricià, i ell recelós hi va accedir. S’hi va quedar una bona estona amb ell. Després la noia es va quedar unes hores ajudant a la Lídia i no va tornar fins uns dies més tard. La noia cada vegada que tornava el saludava molt afectuosament , però tornava a marxar i ell es tornava a quedar sol. Qui s’emportaria cap a casa seva un gos sense un ull, havent –n’hi de més bonics que ell?
Al cap d’uns dies va tornar la noia amb un altre xicot i ell s’apropà a la noia per saludar-la, i se’n va tornar al seu llaç. Quan la parella anava a marxar, va sentir que deia el noi ; - No n’hi havia cap de més lleig? I per postres només té un ull!
El Guerxet sabia que aquelles paraules es referien a ell. Va jeure i va tancar l’ull.
La noia i aquell noi que l’acompanyava van tornar passat uns vuit dies. Ell va sortir com sempre a saludar-la i va notar que ella estava aquell dia més contenta i afectuosa que mai. La Lídia també s’apropà cap a ell, li va fer un petó molt gran i li va dir que havia tingut molta sort. La noia el va agafar, li posà un collar i el va fer entrar dintre d’un cotxe que conduïa el noi.
No va tornar més a aquella protectora. De tant en tant veu a la Lídia i es fan molts petons, ara és molt feliç, i tot gràcies a ella. No l’oblidarà mai.
Viu en una casa on no li falta de res, sap que l’estimen molt, fins i tot aquell noi mal carat. Ara són molt amics i junts fan grans passejos. Té una malaltia que ha sentit a dir que es diu epilèpsia, que a vegades el deixa immòbil una estona. Però la medicació que li donen l’ajuda molt. També té un altre nom nou, però a ell això del nom tan li fa, respon sempre que el criden les persones que l’estimen. Només ho passa malament les estones que es queda sol; no vol recordar el passat.

En agraïment a Lídia Argilés

4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha emocionat molt aquesta petita història. La veritat es que sembla d'escriptor professional. No se si es el cas... potser sí.
Lleguint aquestes línies estic orgullós de tenir una gosseta de protectora que em dóna carinyo com el guerxet.

Anònim ha dit...

viure amb ells, cada dia en fa mes feliç, nota la presencia d´aquets petits essers, sempre em sento inferior a ells, perque la seva bondat es inmensa, ja m´agradaria que nosaltres els humans, fossim com ells. els estimo mes que a mi mateixa, i em sento impotenta quant un de ells marxar del nostre mon. son les criatures mes admirables de la terra. lydia.

Anònim ha dit...

es una historia maquissima, el mirar mes enlla dels defectes i una historia molt humana, ells te ho donen tot a camvi de res i amb una mirada els entens, la companya no es mouen del teu voltant el coneixement, l´intel.ligencia que tenen, val la pena passar uns minuts que es comverteixen en hores i en anys de companya, cariño i respecte que no s´olvida mai.

Anònim ha dit...

Hola
Al meu poble (la Floresta) hi ha dos gossos abandonats, algunes persones del poble, un dels quals ja s´ ha quedat dos que han estat abandonats aquí, i jo els hi posem menjar. La meva pregunata és la següent:
Us els podem portar a la protectora per tal que els adoptin? son petits (4-5 kilos). Em fan molta pena ja que els últims que van abandonar van acabar morts al costat de la via del tren (enverinats???). Alguns veins del poble diuen que per portar un gos a la protectora s´ha de pagar. és cert?
Espero resposta